Homeòpata i abolicionista canadenca

Fins ara ha fet gairebé un any que aquest bloc està mort i finalment he pensat en deixar-hi un nou article sobre algun fenomen o persona concreta en relació amb el tema que tractem. Abans de saber què dir, més val pensar-ho en calma i païr. Però finalment he pensat seguir tractant el tema respecte les dones i la medicina al llarg de gairebé tot el segle XIX a Amèrica del Nord tant als Estats Units com al Canadà com també els mèrits i sobretot les dificultats per aconseguir els mateixos drets econòmics, laborals i de vot en igualtat amb els homes en un context social trastocat per uns valors socials i religiosos patriarcals. Entre aquestes hi hauria Elizabeth Blackwell, Mary E. Walker, Rebbeca Lee Crumpler o més tard Emma K. Willits, totes elles estat-unidenques i arrelades en els moviments abolicionistes i sufragistes. Però aquí en concret vull parlar sobre una dona d'una regió del nord del Canadà, Emily Howard Jennings Stowe (1831-1903), coneguda també tan sols com a Emily Stowe.
Nascuda en una granja rural de l'Alt Canadà i posteriorment l'Oest del Canadà (actualment Ontario) i influenciada per l'educació quàquera per la seva mare que havia estudiat en una escola mixta a Providence (Rhode Island). El 1848 va ser mestra en una escola a prop de Summerville i va treballar en diverses escoles de la zona durant set anys i només rebia la meitat del salari atorgat als homes, i els anys 1853-54 va assistir a la construcció de l'Escola Providencial a Toronto possiblement l'única escola oberta a les dones on es graduaria amb un certificat de primera classe. Després va treballar per a la Junta Escolar de Brantford i potser la primera dona nomrnada directora d'una escola pública.

En casar-se amb un fuster deixaria l'ensenyament i es mudaria a Mount Pleasant on hi naixerien els seus fills entre 1857 i 1863. Després que el seu marit fos diagnosticat de tuberculosi i enviat en un sanatori va reprendre l'ensenyament per mantenir la seva família però econòmicament seria poc gratificant. Però la influència d'alguns coneixements de medicina homeopàtica d'un amic de la família va decidir estudiar medicina a l'Escola de Medicina de Toronto el 1865 on no va ser admesa pel vicepresident prohibint-hi l'accés a les dones. I amb l'objectiu d'aconseguir que les dones tinguin les mateixes oportunitats que els homes va estudiar a l'Escola de Medicina per a Dones de Nova York i des de l'hospital de Bellvue va acceptar les ajudes d'altres estudiants de medicina durant els temps de la Guerra Civil. Malgrat el descontentament discriminatori dels homes ella va participar en les seves clíniques i aprendre dissecció com més tard dues germanes seves, Ella i Hannah, també van estudiar a l'escola de Nova York.
Mentrestant als Estats Units va tenir contacte directe amb Susan B. Anthony com a testimoni dels moviments nord-americans. Després de graduar-se el 1867 començaria a practicar la medicina homeopàtica a Toronto i com van fer Blackwell i Clemence Lozier es va interessar per la salut pública amb conferències sobre la salut de la dona fins arribar a tenir prous pacients.
Però la va seva decepció estava en que malgrat el seu títol encara no tenia llicència mèdica i no va ser fins el 1870 quan li van permetre estudiar a la Universitat de Toronto però a partir d'un acord especial però el menyspreu de part de professors i alumnes. Tampoc es va presentar en els examens escrits i orals del consell del Col·legi de Metges i Cirurgians. Però l'incident més greu va ser el 1880 en una investigació de la mort d'una dona embarassada que volia retreure que havia près medicaments receptats per ella però en el judici hi va haver una vella i misteriosa sospita sobre que tots els metges eren dones avortistes. A Stowe finalment se li va concedir la llicència mèdica comptant el seu aprenentatge homeopàtic abans d'estudiar medicina abans del 1850.

A mitjans de la dècada del 1870 el seu marit després de patir la tuberculosi va acabar sent dentista i el seu fill Frank es va unir a la pràctica del seu pare. El 1979 Emily es va influenciar per un amic de la família, Samuel Nelles -director de la universitat de Victoria- perquè la seva filla Augusta estudiés medicina a l'Escola de Medicina de Toronto fins quan després de la graduació es convertiria en la primera metgessa amb formació complerta al Canadà.
El 1876 va fundar el Club Literari de Dones que tenia com a finalitat millorar les condicions de treball de les dones encara que Stowe va retreure el fet sobre que medicina en el cas de les dones era de qualitat inferior i apostava per a una millora important de l'educació mèdica per a les dones i la influència de diversos metges eminents. I l'any 1883 en una reunió de l'Associació del Sufragi de la Dona de Toronto va portar la creació de l'Escola Mèdica per a la Dona a Ontario.

El 1888 assisitiria en una conferència internacional de dones sufragistes a Washington com a pas previ per revitalitzar el moviment de les dones canadenques i va convidar la sufragista estat-unidenca Anna Howard Shaw fins en fundar l'Associació de Dones de Dominion i ella en seria la presidenta. Formant part d'una delegació de la Women's Christian Temperance Union el 1889 va dirigir a la legislatura d'Ontario demanant el vot a favor de les dones vídues i solteres però la mesura seria menyspreada pels legisladors i se'n plantejaria una polèmica greu en un posterior debat i una declaració de Anthony sobre que la desemancipació no significava només la seva degradació política sinó la degradació social, moral i industrial.
El 1879 va passar a formar part de l'Església Unitària de Toronto i l'any 1891 amb la seva filla van ser fundadors de la Societat Teosòfica al Canadà que encoratjava la humanitat i la germanor sense distinció de raça, sexe, casta o color i estudis de religió, ciència o filosofia.

Després d'un accident en un congrés de dones a Chicago es va retirar de la pràctica mèdica i menys activa en els moviments feministes. El seu marit John Stowe va morir el 1891 i com a vídua va seguir visquent amb la família del seu fill Frank a la ciutat però hi apareixia la seva adreça com a residència d'estiu a la regió dels llacs Mukoka al nord de Toronto. Quan va morir el 1903 el ministre unitari de la ciutat, Jabez T. Sunderland, va presidir el servei funerari a casa seva.

Elizabeth Blackwell

Elizabeth Blackwell va néixer el 1821 a Bristol, Anglaterra, dins d'una família anglesa amb una suficient capacitat econòmica per pagar una formació a ella i els seus germans. El 1831 la seva família va emmigrar a Cincinnati als Estats Units- on el seu pare obriria una refineria a Nova York. A casa seva feren acollida als esclaus que fugien del sud per aconseguir la llibertat al Canadà.

Després de la mort del seu pare va voler estudiar medicina a la universitat per arribar a ser metgessa però van rebutjar la seva sol·licitud en deu universitats fins quan va ser acceptada a la Universitat de Geneva (Nova York) on es gradua el 1849 sent així la primera dona que es doctora en medicina als Estats Units.

Se'n va anar a París on va exercir en la maternitat i obstetrícia però el seu desig de ser cirurgiana no va ser possible, perquè va quedar cega d'un ull. Va tornar als Estats Units i amb perseverància i tenacitat va crear el primer hospital del món dirigit només per metgesses on atenien els malalts pobres i desamparats. Durant sis anys va treballar en la pobresa i l'aïllament professional però el 1857 juntament amb la seva germana Emily van obrir una escola d'infermeria per a dones. Uns anys més tard, el 1868, va ajuntar aquesta escola, l'Escola de Medicina per a dones, on va tenir com a col·laboradora la Dra Rebecca J. Cole (1846-1922), la segona dona negra graduada en medicina el 1867. La primera dona afro-americana va ser Rebecca Lee Crumpler (1831-1895) que va obtenir el seu diploma tres anys abans, el 1864.

Elizabeth va escriure tractats per difondre consells i recomanacions sobre la prevenció i com millorar la higiene i l'alimentació. Entre les seves obres figuren: "L'educació física de les joves" (1852), "L'element humà del sexe" (1884) i "Primers treballs per a l'obertura de la professió mèdica a les dones" (1895).

Va tornar a Anglaterra on va fer instal·lar l'Escola Londinenca de Medicina per a Dones on va exercir la càtedra de ginecologia i va donar conferències als obrers de Londres. Va seguir lluitant per la seguretat contra la malaltia, la millora de les vivendes dels pobres i les cooperatives per dismunuïr el preu dels aliments.
Va combinar la seva pràctica mèdica amb la croada moral contra la prostitució i a favor de l'educació sexual dels joves i amb el seu esperit actiu i emprenedor, va desafiar la censura i els facultatius de la seva època i els facultatius del moment. En els Estats Units, l'única institució que va acceptar les dones des del 1871 va ser l'universitat de Siracusa fundada per metodistes progressistes. Elizabeth va morir a Hastings, al sud d'Anglaterra, el 1910 amb 89 anys d'edat.

Als inicis del segle XX, el 1910, les reformes del metge Abraham Flexner (1866-1959) impedirien novament l'entrada de les dones en les escoles de medicina als Estats Units. La medicina es va convertir durant vàries dècades en una professió per homes blancs de classe mitjana-alta que cobraven salaris elevats pel seu servei.

Va sorgir l'amor (primera part)

Últimament he estat pensant de poder escriure sobre la feina de les infermeres catalanes durant la Guerra Civil que la majoria es van haver d'oferir de voluntàries perquè no tenien encara l'edat considerada per fer els estudis d'infermeria. Era una feina molt compromesa i delicada en atendre i curar soldats ferits en els hospitals de guerra de la resistència antifeixista. Moltes havien tingut aquesta decisió pel fet de ser ja antifeixistes i havien tingut experiències i vivències diferents. La setmana passada vaig mirar me un llibre sobre aquest tema que està a la Biblioteca de Bellvitge de la UB que es diu Les infermeres catalanes a la Guerra Civil Espanyola i hi apareixen diferents casos d'infermeres que van participar en el front popular per donar suport als soldats que havien de lluitar en contra del franquisme. I això em va motivar a passar un text en primera veu d'alguna infermera i entre molts en vaig trobar un molt interessant que porta per nom "Va sorgir l'amor". Aquest està escrit a partir del què explicava la Victòria Santamaria que mai va poder arribar a estudiar infermeria malgrat les bones aptituds que la va portar a treballar en un hospital de Brigadistes a Mont Roig del Camp i després a Cambrils. Es va haver d'exiliar a França amb el seu marit on es van separar i van patir els bombardeigs dels avions Junkers fins quan es van tornar a trobar l'any 1940.

Motius i inicis com ajudant d'infermera.

L'any 1936, com tots sabem, tot era molt dur i nosaltres erem dones i haviem de fer cues i buscar aliments. Jo estava força anèmica i el metge em va recomanar sortir de Barcelona i anar a algun poble. I com que el meu oncle era de Xerta, vam anar cap allà. Era la tardor de l'any 1937 quan vam marxar cap a Xerta. Allà hi havia pollastres, ous, blat i blat de moro, amb el qual feien farinetes, i em vaig refer una mica. També anava a plegar olives. Però el front de l'Ebre estava molt a prop i se sentien els "bombardassos" i els "canyonassos", l'artilleria i tot. Estavem tots angoixats perquè es notava com anava avançant i vam prendre la decisió de tornar cap a Barcelona. En un carro, amb dues famílies més, vam omplir tot un carro i vam marxar cap a Barcelona. Vam passar l'Ebre pel pont d'Amposta. Passaven molts "caces" per allà que anaven al front i que feien baixades i deixaven anar alguna ràfega. Vam baixar tots del carro i ens vam amagar sota els arbres, just en el camí que pujava cap a Mont Roig. A la tarda els homes que anaven amb nosaltres van anar a l'ajuntament per preguntar si es podien quedar en una finca gran a l'entrada del poble que havien trobat sense habitants i que tenien aigua, que era l'important. I ens van deixar quedar allà. Al poble hi havia un hospital instal·lat pels internacionals i les dones hi van anar per demanar feina i els oferiren rentar la roba. Allà se sentia parlar tots els idiomes, ja que hi havia persones de tot arreu. Jo li vaig dir a la meva mare: "Jo també vull anar amb tu a ajudar te". Els donaven els cistells de roba bruta per rentar la en uns safareigs. I jo ajudava a estendre, i després m'afanyava a recollir la, doblegar la i portar la a l'hospital.

Quan vaig anar a l'hospital, el primer que vaig fer és mirar per tot arreu i vaig veure els ferits, vaig veure molta cosa. I li vaig dir a la infermera titulada, que era una noia madrilenya morena, alta i molt maca que es deia Marina: "Vull ser ajudant d'infermera". Ella va riure, perquè em va veure jove. Però jo era resolta i sabia que el que volia. Encara no tenia setze anys. Es veu que li vaig agradar i em va acceptar. Em va posar un davantal, gran, lligat cap endarrere; em va posar un mocadior al cap, lligat cap endarrere també, com una còfia, i jo em creia ja tota una infermera. Em vaig arremangar les mànigues i ja està. Em van donar una safata amb eines, pinces, cotó fluix i tot això, i em va dir: "Tu aguanta bien y yo te diré: pásame esto, pásame aquello... y tu me lo das". I va anar molt bé i la Marina em va felicitar, em va dir que ho havia fet molt bé, i jo vaig estar molt contenta. Llavors, els nois ferits, els més joves, em deien coses, però jo no mirava a ningú ni somreia ni res. Estava molt seriosa. I així va ser el meu començament d'ajudant d'infermera.

Aquesta feina em va durar poc, perquè encara no feia un mes o mes i mig que érem allà que aquell hospital es va tancar. Els ferits els van repartir i els van portar cap a Cambrils i cap a Reus. I quan va arribar el moment de marxar de l'hospital, em van dir: "Ara ens n'hem d'anar". I jo els vaig respondre: "Jo també vull venir a Cambrils, ara que ha he començat vull continuar, perquè allí hi haurà feina o alguna cosa a fer". Però la infermera Marina em va dir que aquella decisió no era cosa seva i depenia de si em deixaven els meus pares. A casa no em deixaren anar a Cambrils, però jo també hi volia anar, un dia de tardor, ens vam aixecar d'hora i vam marxar de casa cap a l'hospital. Vaig deixar-los una nota que deia: "Me voy al hospital de Cambrils", ells ja sabien que jo desitjava molt fer d'infermera.

L'heroina del zoològic

Fa temps estava intrigat en buscar més informació sobre temes relacionats en història de la medicina i altres coses similars en el tema. I navegant pel Google vaig trobar en un diari poc conegut (i sembla que digital), L'Absurd Diari, una notícia d'Alemanya de farà dos anys, del 2008, que em va cridar molt l'atenció i no hi vaig pensar l'any passat en el moment de començar a fer aquest bloc.

Aquesta història és sorprenent i enginyosa quan una estudiant de medicina alemanya, Janine Bauer, que tenia 24 anys estava visitant la casa de les feres del zoològic de la ciutat de Halle, amb el seu fill d'un any en el moment que els tigres estaven menjant trossos de carn i també rossegaven un os. I de sobte en un se li va encallar un os al coll i es va quedar sense aire i va perdre el coneixement i el seu cuidador va reaccionar immediatament esquivant la seva mare però no va poder treure-li l'os encallat que no li permetia respirar.

La estudiant va poder accedir al recinte dels cuidadors i va actuar amb rapidesa introduïnt-li els dits a la boca i extreure-li l'os que tenia uns 10 centímetres de llargada. Aleshores en veure que el cadell no reaccionava i la Janine no va dubtar en practicar-li el massatge cardíac i iniciar la respiració assistida amb un boca boca que va afavorir tornar a la vida en el petit animal. Ella explica que va ser com donar-li un petó en un infant que va durar uns quatre o cinc minuts interminables fins quan va tornar a respirar. I tampoc li havia fet fàstig poder intervenir davant d'aquest tigre.

I des d'aleshores el parc zoològic de Halle ha reconegut l'acte heroic d'aquesta estudiant de medicina i se l'ha considerat com una heroïna del zoològic. I el tigre se'l va batejar com a Johann igual com el seu fill petit i la Janine va ser nomenada com a padrina seva i el podrà visitar sempre que vulgui.

Extret: L'Absurd Diari.

Les matrones tardo-romanes

A partir dels anys després de la mort de Crist, l'Església primitiva serà una institució de base que intentarà fer costat a la gent pobra i malalta de les classes més marginals que aniran unides a dins de les seves comunitats. Una de les missions més destacades del cristianisme primitiu consistia en cuidar els malalts que era una feina realitzada pels grups caritatius de dones vídues, les verges i les diaconisses.

I al mateix temps també s'hi afegeix un altre grup de dones que també es dedicaven a la salut dels malalts: les matrones romanes.

Aleshores les mateixes comunitats cristianes amb el pas dels segles del final de l'Alt Imperi i els inicis del Baix Imperi anirien adoptant unes estructures més jeràrquiques i fundarien l'Hospital dels Pobres, que va sorgir amb la col·laboració d'Helena: la mare de l'emperador Constantí. Aleshores s'havia aprovat l'adicte de Milà en què es tolerava el cristianisme a dins de l'imperi i no seria oficial a partir de l'emperador Teodosi.

A partir dels escrits de Sant Jeroni es coneixen els noms de les quatre matrones més importants que vivien a Roma entre els segles IV i V: Marcel·la, Fabiola, Paula i la seva filla Eustàquia.

Marcel·la va ser la mestra d'aquestes posteriors matrones i juntament amb ella hi trobem la Paula, Eustàquia i Fabiola que aprendran les habilitats de la infermeria i l'elaboració i un bon ús de les substàncies herbolàries i ungüents.

La Paula va alternar la infermeria caritativa i els coneixements grecs i hebreus, i se la va considerar com la dona més culta del seu segle i va ajudar a Sant Jeroni a realitzar la versió llatina de la Bíblia, coneguda com la Vulgata. I uns anys més tard ella i la seva filla Eustàquia se'n van anar a Palestina on van fundar un hospital a Betlem on atendre als i les persones malalties i pelegrines que arribaven a Terra Santa. Elles adoptarien el referent jeronià però Fabiola serà la matrona que arribarà com a tòpica fins en els nostres dies amb molta popularitat. I l'any 395 aquesta va viatjar a Jerusalem per visitar les institucions per a cuidar els malalts fundades per Paula i Eustàquia.

De tornada a Roma va crear un nou hospital de pobres a Òstia i s'explica que ella mateixa atenia els malalts i hi va acabar morint el 399.

Extret: www.matronaeneltiempo.blogspot.com, Mujeres en la medicina, Miguel Angel Arribas.

Aportacions d'Hildegarda de Bingen a la medicina

Fins ahir hi havia una exposició sobre la Hildegarda de Bingen i Herrata de Hohenburg a la biblioteca de la facultat de Geografia i Història de la UB. Però m'interessa seguir parlant sobre aquesta dona sàvia que havia transmès els seus coneixements polifacetics que havia aportat a la mística, la música, el llatí i el grec, les matemàtiques, l'aritmètica, les ciències naturals i sobretot en la medicina. Aleshores era una època on també hi havia contraposició entre els coneixements monàstics i escolàstics.

Cap a l'any 1155 va escriure les seves obres mèdiques: el Liber Simplicis Medicinae - o Physia- i el Liber Compositae Medicinae -també conegut com Causae et Cura- on hi transmet tots els seus coneixements mèdics a partir de l'estudi de la naturalesa, el funcionament del cos humà i les formes més adequades d'alimentar-lo com les malalties físiques i psíquiques com els símptomes i els seus tractaments dels quals n'anirem parlant en altres articles.

Les seves teories que es basaran en els humors s'han d'entendre a partir de les teories d'Hipòcrates i Gal·lè on apareix una conjunció de quatre humors relacionats amb els quatre elements -foc, aigua, aire i terra- que determinen l'estat de salut o malaltia de les persones i al mateix temps també permetia classificar els seus temperaments.

En l'àmbit mèdic va proposar un concepte holístic sobre les maneres de curar o tractar entenent el concepte de la persona com la integració del seu cos, la ment i l'esperit. I considera que el cos és com l'esperit de l'ànima i per això pot ser vestit amb ornaments de luxe on també inclou l'anàlisi de l'educació i les condicions de les dones ja que seguien sent unes de les persones més discriminades en la societat feudal.

Hildegarda va establir una relació íntima entre el cosmos i l'ésser humà en una interrelació mútua que possibilités l'estat de salut o malaltia depenent de les forces dels elements. Així les cèl·lules i els teixits estan complementats amb les energies vitals i si es destrossa aquest equilibri aleshores

el cos s'altera i emmalalteix físicament com corporalment. Aquesta és l'evidència és l'aliança de l'ésser humà amb la seva naturalesa i n'agafa els elements necessaris per a poder-la superar.

En els seus llibres apareix que el cos humà és com un sistema organitzat d'energia que necessita mantenir la seva harmonia on hi influeixen els quatre elements de la naturalesa.

Per a Hildegarda la malaltia formava part de la vida com una manifestació d'una ruptura produïda pel pecat original i la caracteritza com a "sèquia i sequesa" i una abscència del color verd i les coses sanes i de la salvació. El verd és un sinònim de la salut física i mental. Aleshores també associa la malaltia com la causa de la malesa i producte d'un desajustament interior entre la bellesa i l'harmonia que possibiliten la salut de l'ésser humà.

Aquesta imatge de la persona sana que emmalalteix es condiciona en una visió teològica sobre la creació i la caiguda d'Adam que des d'aleshores acusen la gana.

Aleshores davant de la condició de malaltia les persones i la societat hi han de contestar. Aquesta actitud ètica també es fa servir en el tractament i la prevenció de malalties psico-somàtiques ja al mig de l'etapa de la plena edat mitjana que era una època en què el concepte de malaltia estava molt mal visualitzat. Aquesta condició també va determinada en les coses que reb el nostre cos com també els pensaments o els desigs que produeixen situacions tant de calma o benestar com confusió i malestar. Ho podem veure en els complexos rituals espirituals a Sigewiza.

També parla sobre malalties autoagressives com les cardio-vasculars, els càncers o les artrtitis causades per manca d'energia vital i força espiritual.

L'historiador de la medicina Henrich Schipperges afirma que la concepció d'Hildegarda sobre la malaltia dient: "No existeix un procés patològic, sinó només una manera de no fer, una manera de deixar de banda i una falta de proximitat. La malaltia és una debilitat essencial mentre que la salut és un procés, una producció permanent, una estructura ordenada, un món en ordre". Aleshores la medicina és com una teràpia que es considera com una norma de vida i la moral que regula la salut.

El concepte de la unitat psicosomàtica amb repercussions ens recorda com V. Frankl caracteritza les persones com a éssers bio-psico-socio-espirituals i proposa un equilibri en controlar l'influx de condicionaments internes com externes, prenent consciència de la responsabilitat per preservar la seva pròpia salut. I aquest concepte d'unitat psico-somàtica està relacionat en la nostra societat está signada per l'estrès i els conflictes multicausals. S'entén com a trastorn psicosomàtic la incidència dels factors psíquics descendents de la patologia orgànica tant funcional com lesional.

Hildegarda proposa renunciar un estil de vida perjudicial que trenca aquest equilibri que hem anat explicant i per fer una vida espiritual assenyala la influència positiva de la música, la literatura i la força de la pròpia virtut per a mantenir la salut.

Històries i relats

Des del 18 de febrer vaig obrir un bloc sobre història universal, on vull parlar sobre diferents costums en la vida quotidiana de la gent durant totes les èpoques i a diferents llocs del món.

En aquesta pàgina parlarem sobre aspectes variats que afectaven en les vides públiques i privades de la població com també els costums alimentaris, les festivitats i esdeveniments importants que afectessin a la gent. Sobretot des d'aquí vull fer conèixer les històries i llegendes poc conegudes de l'edat mitjana.

Així també el complemento amb els de la història de Sants, l'Hospitalet i el de Memòria de la Medicina. Aquest bloc porta per nom HISTÒRIES I RELATS, i hi podeu entrar a través de www.historiesirelats.blogspot.com .

Espero que a les i els visitants els sigui interessant la informació que vagi apareixent en aquests espais.